EL SILENCI DOBLE
Traducció de Marc Delgado i Casanova
Columna
408 pàgines
Mari Jungstedt és una de les escriptores més conegudes de la sèrie de novel·la negra escandinava. Dins de la prolífica sèrie del comissari Anders Knutas, aquesta novena entrega, Amb El silenci doble, explota una fórmula ben coneguda pels amants del gènere, però ho fa amb un marc geogràfic i cultural fascinant: l’illa de Fårö i l’ombra omnipresent del cineasta Ingmar Bergman.
La trama arrenca durant la celebració de la Setmana de Bergman a l’illa de Fårö, un esdeveniment anual que atrau cinèfils d’arreu del món. Un grup de tres parells d’amics acomodats decideix passar unes vacances junts a l’illa. Tanmateix, sota una aparença d’harmonia i complicitat, s’hi amaguen gelosies, desigs insatisfets i tensions sentimentals.
La convivència es trenca tràgicament quan un d’ells apareix mort en un penya-segat. Poc després, un altre membre del grup desapareix sense deixar rastre. L’inspector Anders Knutas i la seva companya Karin Jacobsson s’han de desplaçar des de Gotland per investigar un cas on tothom sembla tenir un motiu i on els secrets del passat són tan perillosos com el present.
La contraportada del llibre comença així:
«Sense fer soroll, es va acostar a la porta. Cap rastre que l’haguessin forçat. […] Tan suaument com va poder, va pujar les escales del porxo de l’entrada, serrava les dents amb força a cada cruixit dels taulons. Es va aturar al capdamunt i va parar l’orella per captar qualsevol remor. Encara no li arribava cap so de l’interior. Va aguantar-se la respiració. A poc a poc, va fer passar els dits tremolosos per l’escletxa de la porta. Lentament la va obrir. Dubitativa, va entrar a la casa».
La sinopsi del llibre presenta una colla d’amics de vacances a una illa sueca que es veuen sorpresos per tragèdies aparentment atzaroses, com un home caigut d’un penya-segat i la desaparició d’una dona. El comissari Anders Knutas, ajudat per la seva companya Karin, investigarà el passat del grup per aclarir els fets.
Al meu criteri és un llibre fàcil de llegir perquè té capítols curts, cosa que sempre és d’agrair quan no ets un expert en l’art de la lectura. Potser hi sobren descripcions, però hem de tenir en compte que quatre-centes pàgines costen d’omplir i cadascú s’espavila com pot.
Aleix Font, 6 d’octubre de 2026.
